Cómo cazar dragones

"CÓMO CAZAR DRAGONES": EL CONTE REAL DEL SISTEMA EDUCATIU. 

A continuació enganxo una història -la qual vam llegir a classe- que parla de manera irònica del nostre sistema educatiu actual, el qual es basa en transmetre molta quantitat de coneixements que no corresponen amb els que necessitem per a poder afrontar la vida laboral amb èxit...

Érase una vez un reino invadido por dragones. Sus habitantes estaban aterrorizados y para poner remedio a esta desesperante situación, decidieron diseñar un nuevo curriculum académico y preparar a sus mejores jóvenes para combatirlos.

La mejor Universidad del país fue la encargada de entrenar a los jóvenes guerreros en el arte de matar dragones. La Universidad seleccionada contaba con un claustro de profesores con amplios conocimientos sobre multitud de aspectos que serían muy útiles para los futuros cazadores de dragones. Así que el claustro se reunió y formó un comité responsable del diseño del curriculum de un Master en Caza de Dragones(MCD). Este comité estaba compuesto por los profesores mas sabios de la Universidad y por tanto incluía profesores del área de Ciencias y del área de Letras. Había también representación del mundo de las Leyes y el Derecho, de Economía y Administración de Empresas y de Medicina. Por supuesto, no podía faltar la facultad de Ingeniería y la de Humanidades. De un grupo tan erudito, formado por los mejores y mas brillantes, solo podía esperarse lo mejor a la hora de instruir a aquellos que quisieran aprender a matar dragones.

En la reunión de planificación del currículum, todos estuvieron de acuerdo en que cada una de las facultades y cada profesor tenía algo importante que aportar. Los profesores de la facultad de Economía y Administración de Empresas manifestaron su preocupación respecto de la necesidad que futuros cazadores de dragones comprendieran como financiar una expedición de caza de dragones, además supiesen lo importante de escribir un buen plan de negocios para comercializar a posteriori la historia y lecciones derivadas de tan exitosa misión. Incluso se planteó el porcentaje que le debiera corresponder a la Universidad de los derechos exclusivos para llevar las experiencias adquiridas a un libro y al cine.

La Facultad de Ingeniería quería estar segura que los estudiantes-guerreros supieran: interpretar mapas, construir puentes (cuando fuera necesario) y disparar proyectiles. La Facultad de Humanidades, por su parte, era consciente de que resulta viable razonar con los dragones, y propuso un curso para aprender a hablar Dragonés y Cómo Negociar con Dragones. La Facultad de Derecho se ocupaba de todo lo relacionado con los derechos de los dragones y las potenciales demandas y querellas, por lo que sugirió un curso de Introducción al Derecho para lo nóveles guerreros. 

La Facultad de Artes quería asegurarse que el gran público fuese capaz de conocer cómo eran los dragones en realidad, por lo que propuso sendos cursos de fotografía y dibujo. La Facultad de Ciencias deseaba aprender sobre los hábitos y la historia evolutiva de los dragones, por lo que propuso un curso básico de biología y evolución para los estudiantes del Master. La Facultad de Medicina estaba preocupada por que los estudiantes no supieran, llegado el momento decisivo, cómo matar un dragón, lo que era perfectamente posible si no eran capaces de entender la constitución física de los dragones, por lo que un curso de anatomía era imprescindible.

Como ya hemos mencionado, esta Universidad era la más prestigiosa en la Tierra. Consecuentemente, sus académicos estaban muy ocupados trabajando en Proyectos de Investigación financiados con fondos públicos y gubernamentales y además viajando por el mundo dictando conferencias o trabajando como consultores y asesores de empresas y ONGs. En realidad, enseñar no era una tarea que les gustase demasiado y odiaban tener que desarrollar nuevos cursos ya que significaba mucho tiempo y esfuerzo. Estaban dispuestos a crear algunos cursos nuevos, pero la verdad, los cursos de postgrado para Master nunca fueron una prioridad. Por tanto, decidieron escoger cursos del currículum existente que pudieran ser útiles para los futuros cazadores de dragones. De ésta forma los estudiantes obtendrían una educación general amplia y global que les sirviese adecuadamente. Cuando terminaron, este fue el Currículum que diseñaron:

Primer Semestre: 

Introducción al Dragonés 

Conceptos Legales Básicos 

Introducción a la Fotografía 

Introducción a la Anatomía 

Fuerza y Materiales 

Segundo Semestre: 

Introducción al Dragonés II 

Libertades Civiles y Derechos Animales 

Introducción al Dibujo 

Anatomía de los Dragones 

Física de los proyectiles 

Todos estuvieron de acuerdo que sin duda habían creado un magnífico currículum, pero resultaba difícil cubrir todo lo necesario en un Master de un año, por lo que decidieron ampliar el Master en Caza de Dragones a un programa de dos años. Este fue el currículum que acordaron para el segundo año:

Tercer Semestre:

Negociación Básica 

Historia Militar 

Introducción a la Ética 

Biología Evolutiva 

Introducción a la Cartografía 

Cuarto Semestre:

Introducción a la Ciencia Política 

Marketing Básico 

Finanzas Básicas 

Introducción a la Informática 

Logística 

Todo el claustro de profesores, los académicos miembros del comité y los asesores consultados acordaron que el MCD contaba con un excelente currículo, completo y bien equilibrado y cubría todo lo que un estudiante necesitaría saber. Se reclutó un grupo de veinte estudiantes para el MCD quienes se graduaron al cabo de dos años, la mayor parte de ellos con muy buenas calificaciones. Los jóvenes entusiastas, al día siguiente de la ceremonia de graduación se lanzaron a la aventura de combatir a los dragones.

Tres de ellos fueron incapaces de recaudar fondos para financiar su expedición y tuvieron que dedicarse a otras actividades. Otros cinco de los restantes formaron un equipo de cazadores de dragones, pero tuvieron muchos problemas de convivencia y les resultó muy difícil trabajar juntos. Uno de los integrantes del equipo mató a un compañero y los tres restantes le mataron a él. Luego, huyeron y nunca mas volvió a saberse de ellos (hoy se encuentran prófugos y buscados por la INTERPOL).

Los restantes doce fueron más exitosos. Formaron tres equipos de cuatro, bien financiados y donde las relaciones eran buenas y reinaba el espíritu de trabajo en equipo. Desafortunadamente, el primero de estos equipos nunca pudo encontrar un dragón al que matar, pese a que dedicaron mucho tiempo a su búsqueda. Finalmente, crearon una compañía que se dedica a entrenar y formar cazadores de Dragones.

El segundo equipo efectivamente encontró un dragón. Desgraciadamente, eso ocurrió por que el Dragón les encontró a ellos primero. Trataron de razonar con la bestia, pero sólo uno de ellos pudo recordar suficiente Dragonés como para hacerse a entender (ya que había pasado más de un año desde el curso de Introducción al Dragonés). Sin embargo, el graduado que hablaba Dragonés fluido, era el único que no superó el curso de Negociación. Logró enojar enormemente al Dragón al exigirle insistentemente y de malas maneras que no echase fuego mientras negociaban. El Dragón se comió a los cuatro miembros del equipo.

El tercer equipo también encontró al Dragón y lo combatió. Desgraciadamente, nunca antes habían tratado de luchar con un Dragón y la bestia resultó ser mucho más rápida y con una llama mucho más caliente de lo ninguno de ellos hubiese imaginado. El Dragón persiguió a uno de los miembros del equipo, lo capturó y lo lanzó por un precipicio, luego procedió a fundir primero las armas y luego el cuerpo del segundo miembro del equipo. Los otros integrantes no tenían idea de cómo entablar un combate siendo sólo dos (sus tácticas siempre consideraban un equipo de cuatro), por lo que negociaron su rendición. Actualmente manejan las relaciones públicas del Dragón.

Disponible a:  http://edicionessimbioticas.info/Estudios-de-Postgrado-para-Cazar


Reflexionant després de llegir la història...els mestres aprendrem a exercir de mestres tal i com està plantejat el sistema educatiu? Jo crec que no. No obstant, el camí per arribar a la meta és seguir lluitant per tenir el títol, que és el que es valora -a priori-, i un cop aconseguit aquest, aprendre fent...és a dir, aprendrem a ser mestres sent-ho, amb l'experiència. Sent flexibles i poc a poc anar millorant i creixent.

L'AVALUACIÓ

L'altre dia a classe vam parlar sobre un tema que s'està posant molt de moda i se li dona molta importància a l'ensenyament: l'avaluació. Per a parlar-ne del tema, primer vam pensar entre tots què enteníem per "avaluació" i per això, ens vam posar en grups de quatre per a descriure el millor possible el que era l'avaluació per a nosaltres. Ho vam plasmar en un paper i després el professor ho va recollir. Aquesta informació la vam tornar a treballar un altre dia a classe, on entre tots vam descriure formalment les característiques de l'avaluació. Explicat d'una manera esquemàtica, l'avaluació es pot classificar :

Segons el moment:

• INICIAL
• FINAL
• CONTINUADA

Segons la funció:

• FORMATIVA (ha d'ajudar a l'alumne a aprendre)
• SUMATIVA (certifica el nivell de l'alumne)

Segons l'extensió:

• PARCIAL
• GLOBAL

Agents avaluadors:

• COAVALUACIÓ
• AUTOAVALUACIÓ
• AVALUACIÓ MÚTUA (és el mateix que la coavaluació)

Criteri de comparació:

• SEGONS EL PROPI ALUMNE
• SEGONS UN CRITERI
• SEGONS EL GRUP

Aquest es l'esquema general de l'avaluació que vam construir a classe entre tots. Després d'això, va sorgir un debat sobre com havia de ser l'avaluació, quina és la millor manera d'avaluar per a que fos justa i objectiva. El debat es va centrar en fer una avaluació individualitzada, i la justificació dels qui defensaven aquest tipus d'avaluació era què d'aquesta manera, ningú sortia perjudicat, ni els més llestos ni els que els hi costa més. És a dir, estaven a favor de separar per nivells als alumnes, com es va als instituts actualment on la A és la classe dels "llestos", la B és la classe dels que van bé, la C és la classe dels "normalets", i la D és la classe dels "tontos". Defensaven també una avaluació individual segons les capacitats de cada alumne i , conseqüentment, que cada alumne tingués un objectiu diferent de la resta adaptat a les seves capacitats.

Jo estic totalment en desacord amb aquest tipus d'avaluació i filosofia ja que penso que tot i que hi hagi alumnes que els hi costi més aprendre i d'altres que siguin alumnes amb més facilitats i superin els objectius sense cap problema, penso que és bo que estiguin tots barrejats, de diferents nivells ja que uns aprenen dels altres, independentment que tinguin més o menys facilitats per estudiar. A més a més, recolzo el meu posicionament amb l'argument que crec que TOTS tenim alguna cosa que se'ns dona millor i altres que se'ns donen pitjor. El problema és caure en l'error de fer pensar a algú que no serveix per res. Crec que tothom te un "don" per alguna cosa, ja sigui la música, l'esport, les matemàtiques... També, seguint amb la crítica, penso que separar per nivells als nens i nenes genera una gran desigualtat pel simple fet que etiquetem als nens i nenes com a "rucs" sense donar-los oportunitats de millorar i superar-se. D'aquesta manera, penso, que els "tontos" no tindran cap motivació ja que ells són conscients que són "tontos" per que estan a la pitjor classe i a sota de la jerarquia i això els farà voler abandonar els estudis, en comptes de motivar-se i superar-se. I penso que això és molt greu i també MOLT INJUST ja que tothom pot passar circumstàncies en les quals no ho doni tot en els estudis (ja sigui per falta de motivació, per problemes familiars, socials.... ) i consequentment tregui pitjors notes i sigui etiquetat com a "tonto". Es precisament aquesta gent la que necessita més recolzament, més empatia, per part del mestre, i més ajuda per a que el mateix alumne cregui en si mateix/a i arribi on es proposi. Tinc molt clar que tots els alumnes poden arribar on es proposin si els mestres creuen en ells, però sobretot si ells mateixos hi creuen. Jo a la ESO era una alumne desmotivada, amb molts problemes familiars i no creia en mi i en les meves possibilitats i no estava motivada. Els meus professors tampoc confiaven en mi i em van fer entendre que jo no servia per estudiar, fins que vaig decidir posar-m'hi una mica en serio i vaig arribar on volia: a la universitat. 

Tot i que m'he desviat una mica del tema, volia arribar aquí i deixar una frase la qual ensenyaré als meus futurs alumnes: 

"Si creus en tu arribaràs allà on vulguis"

Naila.

UNITATS DIDÀCTIQUES I AVALUACIÓ

Fomentem el reciclatge!

 La salut de la terra està en mans de tots i totes! Reciclem!

En aquesta assignatura hem de fer un treball que consisteix en crear una Unitat Didàctica grupal. Per això, per practicar i veure més clar el que haurem de fer, en Martí ens va proposar elaborar una Unitat Didàctica a grans trets -de manera esquematitzada i enmarcada en un requadre- amb altres companys. 

Però...què és una UD? Doncs segons els meus coneixements i amb les meves paraules, és un contingut didàctic d'un tema el qual s'adapta a l'etapa d'ensenyament en la que es vol treballar. És un projecte   amb unes característiques específiques  ( títol, justificació de la unitat, àrea/àrees, grup classe, durada,  període, competències bàsiques, objectius d'aprenentatge, continguts, criteris d'avaluació, metodologia i activitats d'ensenyament-aprenentatge i d'avaluació) que es centra l'ensenyament-aprenentatge d'un tema en concret. 

El meu grup i jo vam fer una UD sobre l'ecologisme i el reciclatge. Vam dedicar una sessió a fer aquesta activitat en grups i a corregir/ampliar/aprobar la UD d'un altre grup. La idea era aprendre a fer la tasca i ser crítics amb els altres companys. Avui ens hem tornat a ajuntar aquests mateixos grups i , amb les anotacions de altres companys i d'en Martí, hem hagut d'explicar davant de la classe ,a grans trets, quina era la nostre UD , però sobretot quins havien estat els nostres pros i contres, els punts positius i negatius de la nostre Unitat Didàctica. És a dir, ser crítics amb nosaltres mateixos. Trobo bé la idea de comentar la feina d'altres companys ja que així aprenem a ser crítics, cosa importantíssima per la vida mateixa. Si no som crítics amb nosaltres mateixos, no podem avançar, i de la mateixa manera, hem d'acceptar les crítiques constructives dels demés.

També hem començat a parlar de l'Avaluació i hem fet una activitat "d'iniciació" que consistia en fer una pluja d'idees sobre el perquè servia l'Avaluació i tot el que creiem /sabiem sobre aquesta. Aquesta tasca l'hem fet per grups també en sis minuts treballant en equip. Penso que hem fet aquesta activitat a mode d'inici al tema de l'Avaluació , per saber què sabem, què no sabem o ,en altres paraules, els coneixements previs que tenim sobre el tema.

Per acabar la classe el professor ens ha llegit dos textos molt interessants que pròximament penjaré perquè tothom pugui accedir-hi. Un dels textos era una crítica al sistema educatiu on deixava clar les contradiccions d'aquest com ara : es pretén que els alumnes aprenguin les llengües sense usar-les. Fets que malauradament segueixen presents en el nostre sistema educatiu. Per sort, som conscients que aquest sistema no és adequat ,ja que no encaixa amb les necessitats de la nova societat, i podem contribuir a canviar-lo. O millor dit, HEM  de canviar-lo! Hem de trencar d'una vegada per totes amb el model tradicional a les aules que tant costa de marxar! Hem de canviar tots el xip i  no tenir por a innovar! L'ensenyament no ha de ser unidireccional! El mestre ha de ser un més, un guia! L'educació ha de fer que els alumnes acabin tenint coneixements i sobretot sabent com i on trobar més coneixements pel seu propi compte! Ha de fer créixer persones creatives i amb esperit crític, no robots! Ha de motivar als alumnes perquè ells siguin els qui vulguin aprendre i no ho vegin com una tasca feixuga! Ha de donar les mateixes oportunitats per tothom per a poder transformar un món de desigualtats a un més d'igualitari! 

S'han de canviar moltes coses, però no només hem de reconèixe-ho, hem de saber i creure que es poden canviar! I tots hem de tenir clar que: "NO HAY FUTURO SIN EDUCACIÓN DE CALIDAD". 

EL CON DE L'APRENENTATGE

Hi ha moltes maneres d’aprendre però hi ha estudis que demostren quina és la millor manera d’aprendre.  Abans d’estar a la carrera no m’havia plantejat mai com havia après fins ara, però des de que he fet Psicologia i Planificació m’he adonat que moltes de les coses que he après, les he après malament. Això ha estat mea culpa però també en part del mestre i de la seva metodologia per ensenyar. El que hem de fer és modificar els esquemes de coneixement per tal de posseir coneixements certs.

 L’altre dia a classe el Martí ens va plantejar una activitat que tenia com a objectiu reflexionar sobre les maneres d’aprendre. Primer ens va posar aquestes paraules a la pissarra digital:

LLEGIM

DIEM

ESCOLTEM I VEIEM

VEIEM

ESCOLTEM

DIEM I FEM

Després ens va dir que les ordenéssim de millor a pitjor, que féssim una jerarquia, per aprendre.  És a dir quina d’aquestes accions creiem que era la millor manera d’aprendre i quina la pitjor. Jo vaig fer aquesta jerarquia on el 1 és el pitjor i el 6 el millor:

1-DIEM

2-LLEGIM

3-ESCOLTEM

4-VEIEM

5-ESCOLTEM I VEIEM

6-DIEM I FEM

Després de comentar el resultat general de la classe en Martí ens va explicar que hi ha estudis que demostren quina es la jerarquia d’aquestes maneres d’aprendre i aquest estudi esta reflexat a l’anomenat “Con de l'aprenentatge”.

Aquest con va ser elaborat per Edgar Dale , un pedagog estatunidenc, a l'any 1969. Amb aquesta representació jeràrquica ens explica quins son els mètodes més efectius per aprendre i quin són els menys efectius. Com podem veure, la manera amb la qual s'aprèn més és  "DIENT I FENT", o amb altres paraules, experimentant i de la manera que menys s'aprèn és "LLEGINT".

La majoria de la classe ens vam equivocar en l'ordre de les accions que ens proporcionen un millor aprenentatge, però quasi tots vam coincidir i encertar en què el millor mètode és "DIENT I FENT", experimentant ja que , com explica Edgar Dale, al fer alguna cosa i ser protagonistes dels actes estem totalment actius, la qual cosa garanteix un bon aprenentatge.

Tot i que desconeixia aquest con i el mètode que explica, jo sempre he pensat que fent ,s'aprèn. Sempre he pensat que la pràctica és més important que la teoria. Experimentar és bàsic per a conèixer el món, mitjançant els sentits coneixem la realitat més propera que ens envolta. Sense la pràctica, no aprendríem res! I per defensar encara més el que dic....

Com aprendriem a anar en bicicleta sense anar-hi?

Com aprendríem a anar en bicicleta sense anar-hi?, Com aprendríem a conduir sense practicar?, Com aprendríem a cuinar sense cuinar?, Com aprendríem a ensenyar sense ensenyar? ,Com aprendríem a estimar sense estimar?, Existiría la ciència sense experimentar? ...

La distribució de la meva aula

Un dia a classe vam estar reflexionant sobre com és, per nosaltres, la millor distribució d'una aula i vam dibuixar-ho en un full. Ho vam fer a principis de l'assignatura perquè al final d'aquesta ho tornarem a fer per veure si hem canviat d'idees o seguim pensant el mateix. 

Distribució en forma de U

 Jo vaig fer la distribució en forma de U, és a dir vaig dibuixar les taules col·locades en forma de U i la taula del mestre  tancant la  U. Però des del dia que vaig dibuixar aquesta distribució a ara, ja he canviat d’opinió degut a que he experimentat estar en una classe amb la distribució de U i no m’agrada. Per això he modificat la meva aula ideal i he dissenyat la que es veu en aquest dibuix .La meva aula ideal està distribuïda de tal manera que el mestre deixa de ser el centre d’atenció , com passava a les aules tradicionals on tots els nens miraven al mestre, i els nens estan asseguts en taules de quatre per tal de cooperar i treballar en equip. És per això que he fet agrupacions de taules ja que crec que treballar en grup ajudant-se els uns als altres és la millor manera d’aprendre. A més a més, per molt que la taula del mestre estigui col·locada a la part superior de la classe, no hi ha cap jerarquia ja que la taula només és un suport però el mestre anirà voltant per totes les taules ajudant i guiant els nens en el seu procés d’aprenentatge.

La distribució ideal

Aquesta distribució té una altre avantatge i és que les taules es poden moure i re agrupar sempre que es vulgui ja que no són fixes. Per tant, si s’ha de fer alguna activitat que requereixin més espai es poden moure les taules i cadires.

M’agrada més aquesta distribució que la de la forma de U ja que vaig estar en una aula de primer de primària on hi havia aquesta distribució i em va agradar molt tant el paper dels nens a l’hora de treballar en equip com el del mestre fent de guia.

 Per acabar, he de dir que penso que no hi ha distribució perfecte ja que tot depèn de com treballem a l’aula com a mestres i quina pedagogia apliquem. Pot ser que l’aula estigui distribuïda tradicionalment però que la metodologia de les classes sigui totalment activa o que sigui una aula molt moderna i que aparenti el treball en equip i la creativitat dels nens però que no sigui així i el mestre sigui el “sabelotodo” que explica als nens i aquests siguin agents passius de l’aprenentatge. 

Disseny d'aula tradicional

 No obstant, una disseny alegre amb molts colors, espaiosa, amb una bona ventilació a l’exterior i vistes a la natura és, per mi, ideal per a un bon clima de pau, tranquil·litat i felicitat. No sé fins quin punt ens afecta estar en una aula on cap d’aquest factor està present, però jo defenso que una aula trista sense natura, ni ventilació treu les ganes a l’alumne de quedar-s’hi a aprendre.

Observem un llibre de text de primària

Avui a classe de Planificació hem fet una activitat (respondre preguntes) que consistien en observar i analitzar un llibre de primària que havíem de portar per després reflexionar conjuntament entre tots. Jo he portat un llibre que vaig usar jo a 4t de primària de Llengua castellana. Hem respòs les preguntes individualment, tot i que molts compartíem llibre, en un full. Les preguntes eren per reflexionar sobre l'organització del llibre, els continguts, les activitats d'aquest... i també hem anat més enllà pensant si el llibre era tradicional o no. Jo aquí he dubtat i encara penso que tot i que el llibre sigui tradicional (que no hi hagi moltes activitats en grup, per exemple) és el mestre qui ha d'ampliar i modificar si escau la manera de donar classes. El llibre és una guia que crec que no s'ha de seguir al peu de la lletra. El més important són els alumnes i a partir del seu desenvolupament s'ha de portar un ritme o un altre. S'ha de ser flexible i adaptar-se a les necessitats d'aprenentatge dels nens i SOBRETOT s'ha de ser FLEXIBLE i proposar activitats que surtin una mica de la "norma" com per exemple parlar de temes que els interessi als nens per tal de que siguin bons oradors.

La classe d'avui trobo que ha estat útil i ha sigut interessant i divertit alhora observar i reflexionar sobre un llibre de primària. No obstant, trobo que hem disposat de poca estona per a analitzar les preguntes i els llibres de text. Per una part, penso que estaria bé fer una altre sessió d'anàlisi del llibre de text però per una altre part crec que el que hem fet ja està bé perquè hem vist per sobre el que hem de tenir en compte per valorar si un llibre de text és complet o no, si podríem afegir o treure coses... i sobretot perquè està bé que ens quedin dubtes i curiositat ja que això porta a que nosaltres mateixos ens informem i/o indaguem més en el tema.

És a dir, penso que ensenyar "per sobre" algun contingut està molt bé ja que es crea la curiositat i  el voler saber més , i això fa que la persona busqui per si sola la o las respostes a les seves preguntes.

I per últim, a mode de reflexió i conclusió amb el que he dit anteriorment anoto una frase filosòfica que acabo de pensar: "Potser no ens hauríem de plantejar tant quins i quants continguts hem d'ensenyar als nens sinó com ensenyar-los per tal de crear motivació en els alumnes i que siguin ells mateixos els qui vulguin saber més. El dubte i les ganes de saber més son clau per aprendre significativament."

Anem a l'expodidàctica!

Hola a tothom!! :)

El dia 22 de març vaig anar a l'expodidàctica amb la Marta i l'Estefania, dos companyes de classe. Mai havia sentit parlar de l'expodidàctica fins que el nostre professor Martí ens va recomanar anar-hi i ens va donar una invitació gratuïta.

Però, què és l'expodidàctica? És un saló que es celebra cada dos anys que mostra als docents i professionals de l'educació les principals novetats en materials, equipaments, recursos i aplicacions tecnològiques. 

La veritat és que em va agradar molt visitar el saló ja que vaig descobrir un nou món què tot i que fa temps que està present - les TIC- , encara hi ha escoles que no fomenten el seu ús. Vaig utilitzar per primera vegada una pissarra electrònica i em van informar de les seves qualitats que desconeixia. També vaig explorar una taula electrònica que tampoc havia vist mai i va sorprendre positivament perquè vaig veure que realment pot ser molt útil a les escoles, sobretot en nens d'infantil o de primer cicle de primària (segons el meu punt de vista). És una taula que ofereix molts recursos per al desenvolupament dels nens i fomenta la cooperació ja que es poden fer moltes activitats en grup, on cadascú treballa un aspecte en concret per després ajuntar-ho amb el grup i arribar al resultat. A continuació adjunto el link d'un vídeo on es veu una mica el que es pot fer en aquesta taula perquè ho veieu tots i totes.

http://www.youtube.com/watch?v=PwGDBtrLu74&feature=player_embedded#!

 L'únic i principal inconvenient que hi trobo és l'aspecte econòmic, és molt cara i penso que no totes les escoles -sobretot les públiques- es podran permetre equipar-se amb aquestes tecnologies. Per tant, penso que això fomentarà la desigualtat entre les escoles públiques i les privades. Com sempre, les privades es modernitzaran i podran gaudir de les més noves tecnologies, però les públiques hauran de seguir amb els antics projectors i ordinadors vells... 

Per tant, és per reflexionar el fet de si són tan bones les tecnologies a les escoles o si generen una forta desigualtat d'oportunitats entre els nens que van a l'escola pública i a l'escola privada.

Foto d'un dels dibuixos que vaig fer en un taller.